Miré los muros de la patria mía,

si un tiempo fuertes ya desmoronados

de la carrera de la edad cansados

por quien caduca ya su valentía.

  Salíme al campo: vi que el sol bebía         

los arroyos del hielo desatados,

y del monte quejosos los ganados

que con sombras hurtó su luz al día.

  Entré en mi casa: vi que amancillada

de anciana habitación era despojos,            

mi báculo más corvo y menos fuerte.

  Vencida de la edad sentí mi espada,

y no hallé cosa en que poner los ojos

que no fuese recuerdo de la muerte.

Francisco de Quevedo

Muchas y muy grandes sorpresas nos sigue deparando esta solar patrio. 

Si ya creíamos en la muy ilustre y benemérita institución que me honro en representar que no era posible ampliar mas el número de miembros después del glorioso "relaxing cup of café con leche", ahora y casi por sorpresa aparecen nuevos candidatos.

Por una parte tenemos al sr.Rivera, quién felizmente afirma que Lluís Companys, presidente de la Generalitat Republicana" fue un golpista y que Ramón Llull cobra un sueldo de la Generalitat de Catalunya. 

   

Franco habla ingles (subtitulado)

MUCHO Y MUY INCOMPRENDIDO ME VEO

Aquest escrit el faré en castellà. Bàsicament perquè m'agrada aquest idioma i perquè em surt de les gònades.

Doña Ana Botella. La he oído, la hemos oído todos. Hemos presenciado la bufonada y el esperpento de oirla hablar en inglés. Las preguntas son: ¿lo ha hecho así por aquello del contencioso gibraltareño, o lo ha hecho así porque no da para mas?

Tenga usted muy en cuenta doña Ana el gran y encendido debate que usted ha generado en la Muy Ilustre Hermandad de las Orejas de Burro, pues no sabemos si proponerla como académica o no.

Tratándose de la opción gibraltareña, ésta Ilustre institución nada tiene que objetar, pues no es su cometido andar en lides políticas. Si es la segunda de las posibilidades, señora, tiene usted ganado por mérito propio un puesto en ésta muy Ilustre Institución (sección de lenguas anglo germánicas) pues compartirá espacio con los más reputados oradores de la lengua de Shakespeare. Piense que la compañia del Principe Gitano intérprete del elvisiano éxito "In the ghetto", Raphael quién se arrancó en su día con "aquarius" y sobre todo el recuerdo que nos dejó el ínclito y providencial Caudillo en su discurso, la hará sentirse como en casa.

Contará además con la grata compañía de otros próceres como Don Cristóbal Montoro grande entre los grandes, Esperanza Aguirre contumaz lectora de Sara Mago, Xavier Mariscal diseñador de bodrios, Jesulín de Ubrique inventor de palabras, Carlos Fabra constructor de aeropuertos para moscas, Luisa Fernanda Rudi inventora de idiomas. Y no cito más académicos, pues sería larga y tediosa la lista de grandes que pueblan nuestro solar patrio y adornan con su genio creador éste nuestro país.

Doña Ana no se lo piense mas, pase a recoger por ésta Ilustre casa sus muy bien ganadas y merecidas orejas de burro, las cuales además de ser cortesía de la misma, están convenientemente adaptadas para que pueda usted lucir una muy española mantilla o una pañoleta, según ocasión.

Doña Ana su presencia por esos mundos de Dios soltando discursos en inglés le dan valor a la "marca España".

Le damos las gracias de antemano y por favor insisto, no nos prive usted de su presencia.

Por último y con el fin de convencerla le adjunto un ejemplo, "EL EJEMPLO"

Atentamente.

    https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=7gMnYKzJkik  

MERDA DE PAÍS I DE POLÍTICS

De què merda m'estan parlant al meus país? ens hauria de caure la cara de vergonya. Si l'estat central no afluixa la mosca, caldrà no donar-la, tancar la caixa que el primer és que els nostres nanos mengin, diria jo. A veure si es deixen de collonades i agafen el toro per les banyes d'una vegada. Un país com el nostre no ho pot permetre.
¿No seria millor que deixessim de banda aspectes com embaixades, sous bestials, cotxes oficials, assessors "jetas"?
En quan a l'estat Espanyol, ¿per què no repatria els soldats destacats a l'estranger? ¿com és possible una despesa tan bestial en defensa? ¿per què volem un submarí que a sobre fa aigües? ¿no podien esperar els tancs Lleopard? No entenc com no dediquen els migrats recursos que hi ha a Ensenyament, Sanitat i Benetar Social.

Carta a Cristobal Montoro

Aquest país nostre -em refereixo a Espanya, és donat des de fa molts anys i de manera reiterativa, avariciosa diria jo, a l'esperpent, la bufonada. Normalment ha estat sempre mal governat i la corrupció, en major o menor intensitat ha sovintejat pel poder. Fins i tot i mal els pesi als republicans, deia Sánchez-Albornoz que Juan Negrín i tota la seva camarilla, eren candidats a l'escamot de l'afusellament.
Deixant a part qüestions polítiques i centrant-nos en l'esperpent, que tal com hem dit abans, constitueix una de les característiques, juntament amb l'enveja, de la nostra casta dirigent -i perquè no dir-ho de la població en general. Recentment ha arribat al meu ordinador una notícia esfreidora i que ho és en tan i en quan la seva significativitat -aquí cal donar gràcies al meu professor Ignasi Terrades, qui em va ensenyar el que volia dir i la transcendència de les coses significatives . Doncs be, un jove gallec, en Diego Martínez Santos, ha estat  premiat per la Societat Europea de Física com el millor físic experimental d'Europa. Qualsevol altre país n'estaria orgullós de comptar amb un jove amb aquest talent. Doncs aquí, el Ministerio de Economía y Hacienda , del qual n'es titular l'ínclit sr. don Cristóbal Montoro li ha denegat una beca al programa Ramón y Cajal, al·legant que no és prou bo per Espanya. Es clar, aquí anem sobrats de talent.
Analitzem. Per què serveix un físic? pot anar al Gran Hermano un físic? pot sortir al Sálvame o al Sálvame de Luxe un físic fent la papallona? No oi?  doncs apa, que vagi a cagar al moll o que emigri a Alemanya o als EUA fent gala de l'esperit aventurer característic del nostre jovent, i li donem la beca al fill del fulanito que li devem un favor i el tindrem content.
Quants diners ha costat la formació d'aquest jove?
Senyor Montoro, deixi'm que el proposi per membre de la Molt Il·lustre Germandat de les Orelles de Burro. Pensi senyor ministre que tindrà el goig de sovintejar amb els seus també il·lustre membres. Pròcers de la categoria de Esperanza Aguirre, qui es va guanyar una molt merescuda plaça i per aclamació, quan va declarar que li agradava molt una escriptora anomenada Sara Mago,  Xavier Mariscal, gran dissenyador de bunyols i de opinions sempre respectables, Jesulín de Ubrique, inventor de paraules com "en dos palabras, im prezionante", els directors de les maniobres del Prestige , Carles Fabra, constructor d'aeroports impossibles, Luisa Fernanda Rudi, inventora d'idiomes i un llarg etc que no anomenaré per no fer-me pesat.
No cal dir que la pertinència a aquesta  Molt Il·lustre Germandat és gratuita. Sobretot no es deixi les orelles de burro que pot passar a recollir quan ho desitgi i que són del tot punt imprescindibles en les reunions que periòdicament se celebren.
Atentament.       

Una bonica i exemplar història

Fa cosa d'una pila d'anys...cap el 1939, seria, que la meva sogra -llavors una noia jove, vivia en un poble al Camp de Tarragona; Cabra del Camps s'anomena. Amb l'entrada a la zona de les tropes franquistes, es va ocupar un aeroport que hi havia al poble del costat, el Pla de Santa Maria, on hi van destacar uns soldats alemanys. Passats uns dies, van sentir pujar per l'escala -llavors les portes es deixaven obertes, unes passes fortes, de botes. L'ensurt va ser monumental. Eren els soldats que van demanar poder passar una estona asseguts a la vora del foc. Solament demanaven això, sentir l'escalfor de la llar. Imagino que es va fer difícil entendre's, ells no parlaven castellà i la família de la meva sogra amb prou feines. Venien, quasi a diari. Seien, xerraven entre ells i combatien d'aquesta manera l'anyorança de ser lluny de casa seva.  Amb els dies van anar agafant confiança i els ensenyaven fotos dels fills, de l'esposa. Fins i tot els van demanar si els podien rentar la roba a canvi d'uns diners. Ells els proporcionaven el sabó -un sabó, deia la meva sogra, que feia olor. Se'ls veia bons nois i molt educats, deia.

Cap el tard, quan ja havien marxat els alemanys, per la porta del darrera trucaven uns altres soldats, els que havien quedat perduts de les seves unitats durant la retirada de l'exèrcit republicà. Estaven emboscats, no feien guerra, solament demanaven alguna cosa per menjar. I ells els donaven el que podien, un grapat d'avellanes, unes sopes de pa...En aquells temps la terra estava dessolada en no haver estat convenientment adobada durant els anys de la guerra. Pobrets, deia ella, feien llàstima, on seran les seves mares?  què s'en va fer d'ells? Deien que tenien companys ferits i que no els volien abandonar. Al cap d'uns dies van trobar uns soldats morts -deurien ser els ferits, i els van enterrar en un marge. Sempre i mentre visqué, una veïna del poble que havia perdut un fill a la guerra els portà flors.

D'aquesta història podem concloure com pot arribar a ser a voltes la grandesa de les persones. Ells eren pagesos, gent humil, amb una formació més aviat escassa però dins el seu cor tenien ben assentats conceptes com la compassió, la solidaritat, la caritat. Ells no eren enemics de ningú, solament eren gent corrent que treballava i vivia. 

On han anat a parar ara aquests principis? què se n'ha fet d'ells?     

ELS MOTIUS QUE PORTEN A ENSENYAR

Vull dedicar aquestes línies a Dióscoro Galindo, mestre que morí afusellat juntament amb García Lorca, i que no consentia mai que un alumne marxés disgustat a casa seva.

Aquests darrers anys he estat dedicant-me a l'ensenyament i certament, ha estat com veure els toros des de l'altre banda de la barrera. La pregunta que jo em feia, era i és: quin és l'objectiu final de l'ensenyament?

Al llarg dels anys he tingut molts professors, de fet crec que els recordo quasi be a tots, en especial a aquells que van ser bons, els que em van ensenyar coses que anaven més enllà de la matèria que tocava. Quasi be mai no els he pogut agrair com cal, llevat d’algunes excepcions, com la Roser Torner, professora de literatura quan feia el batxillerat -jo vaig fer l'antic, i en Paco Guillén. Tots dos em van ensenyar coses que anaven més enllà de l'assignatura o de l'àrea de coneixement que impartien. Emmirallant-me en ells els he volgut imitar i així crec fermament que l'ensenyament no pot restar solament circumscrit en l'àrea de coneixement que un domina. Cal anar més enllà. Així per mitjà del teu àrea de coneixement el que cal aconseguir és formar ciutadans en actituds i valors. Per posar un exemple, diria que importa relativament poc, més aviat gens que l'alumnat recordi la llista dels reis de la casa d'Àustria, el que importa, és que sàpiga com era el món i com ha evolucionat. Quan un explica la guerra Civil 1936-1939 o l’ascensió dels règims totalitaris a Europa un pot treballar conceptes com la tolerància, la democràcia, el racisme i transmetre valors com el saber escoltar, reflexionar i conviure. Ensenyar és tenir el privilegi de poder transmetre tot allò que un ha après al llarg de la seva vida. El premi, que algun diu un alumne et recordi.

Això si, el problema sorgeix quan al camí es creua un ministre anomenat Wert.